En una casa del Sòl de Vila va nàixer Matías, el fill menut de José Sangüesa i Carme Guimerà. Este polític republicà, amb les raïls familiars a Castellfort i a Morella, era tractant de ramat porquí, fet que el fa viatjar per tot l'Aragó, especialment a la part d'Alcanyís. Es va casar amb Encarnació Rallo, amb qui va tenir set fills, dels que en sobreviurien quatre: Ramiro, Marcos i les bessones Carme i Joaquina. També es dedicarà al tèxtil, mitjançant el treball a domicili de moltes dones que es dedicaven a fer toquilles i xals de llana, que comercialitza per tota la vall de l'Ebre, especialment a l'Aragó i Navarra.

Les seues inquietuds socials el porten a la militància política des de ben jove, recorrent la província en més de cent viatges durant trenta anys amb la seua entrega i les seues dots d'oratòria. D'alguna manera, serà “l'alcalde de la República” per antonomàsia, ja que ho serà des de la proclamació de la República arran de les eleccions municipals del 14 d'abril de 1931 fins l'any 1936. Eixa activa personalitat el fa fer tots els viatges que cal a Castelló i a Madrid per aconseguir les coses que necessitava Morella per frenar la lenta baixada de població, conseqüència de la crisi i l'atur derivats del tancament de la fàbrica de Giner pocs anys abans i el crac del 29. Serà l'alcalde del Sexenni de 1934, poc abans de ser empresonat un temps arran dels fets d'octubre i suspés temporalment com a alcalde pel govern lerrouxista fins que el triomf del Front Popular el febrer de 1936 li va retornar l'alcaldia suspesa.

La seua obsessió seran les carreteres i camins veïnals, sobretot la “pista Castellón-Zaragoza” però també el camí exterior que talla la muralla des de 1934 a la torre de la Font. El març de 1936 és nomenat president de la diputació provincial i fins i tot li va tocar ser governador civil durant una setmana. Això el va obligar a residir a casa d'uns amics a Castelló entre setmana, però tornava a casa tots els caps de setmana per estar amb la família i complir amb les obligacions municipals. Entre els temes més institucionals que va tenir entre mans trobem l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, primer fent gestions a la Diputació i més tard a la pròpia Ponència de l'Estatut.

L'educació i la cultura era una prioritat per a qualsevol republicà: fer escoles als Llivis, a l'Hostal Nou, al Convent de Sant Francesc, una de les seues lluites com alcalde. També aconseguix un quart de milió de pessetes per rehabilitar el castell, però aquesta promesa del ministre va ser dos mesos abans del colp d'estat. Per tal d'evitar els expolis de la guerra va ordenar dipositar els tresors artístics de la província al Museu Provincial.

Ja en temps de guerra, va procurar que fora l'autoritat pública la que s'encarregara de registres i detencions per evitar abusos i va ocupar al Comité Antifeixista la cartera d'Indústria i Comerç fins gener de 1937 en que es va dissoldre la Diputació de Castelló per donar pas a un Consell Provincial presidit pel governador civil, on serà el Conseller d'Obres Públiques, amb competències sobre camins, carreteres, ferrocarrils i obres hidràuliques.

Després de no creure a les recomanacions de repòs del metge i de contínues recaigudes, el desembre de 1937 és intervingut de càncer de gola a l'Hospital Provincial, que havia contribuït a millorar amb pavellons nous, però no va poder superar el postoperatori i mor poc abans de Nadal. Les seues despulles van ser portades al muscle per morellans en comitiva presidida per les autoritats i vetllades als locals d'Izquierda Republicana, tant a Castelló com a Morella, on el va portar a soterrar el propi governador civil en persona.

El Consell Municipal va fixar el 8 de gener de 1938 que el carrer d'en Blasco d'Alagó duguera el nom de Matías Sangüesa, encara que això només va durar tres mesos, per l'arribada de les tropes sublevades. La família es va refugiar a Castelló fins que l'avanç de les tropes nacionalistes els van empényer a Quart de Poblet, des d'on van tornar a Morella l'any 1939 on van viure a casa d'un amic, ja que la seua casa va esdevenir la seu d'Auxilio Social. Com que van perdre tots els mitjans econòmics: la fàbriqueta, els cafissos de blat, la casa... al remat van haver d'emigrar a Castelló, on Marcos va trobar treball en una fàbrica de teixits. Malgrat haver mort, les noves autoritats li obriren el corresponent expedient de responsabilitats polítiques, que aplicaren a la vídua.